Homenatges a Mompou

"Atorgo plena confiança a les formes d'expressió que jo porto en mi. A la meva forma d'expressió. (…) No puc subordinar la meva espontaneïtat a teories la necessitat de les quals m'escapa. (…) Considero la música com una inspiració pura". Frederic Mompou (1893-1987) definia amb aquestes paraules la seva actitud davant l'acte creador. Mompou és una cas únic en la història de la música catalana (de fet Vladimir Jankélevitch encara anava més enllà l'any 1969 en afirmar: "només hi ha un Mompou en el món!"): era un músic intuïtiu, enemic de les teories ("en primer lloc l'obra, després el tractat teòric", afirmava", amant de la brevetat i de l'essencial ("el meu únic objectiu és produir obres on res no manqui, però que no siguin massa llargues"), i va dedicar la major part de la seva obra al piano. Se l'ha comparat -erròniament sempre- amb Erik Satie, amb Claude Debussy, Frederic Chopin, fins i tot amb Anton Webern, però des de les seves primeres composicions ja va deixar palès un llenguatge plenament personal i madur, que evolucionaria poc amb els anys (potser guanyaria en riquesa i complexitat harmònica), però sense perdre mai la concisió). Mompou va ser un compositor que, fidel a ell mateix, va mantenir-se al marge de les modes al llarg dels molts anys que li va tocar viure ("només s'hauria d'exigir una cosa d'un músic: que resti essent allò que és", va escriure). No va crear escola, no va tenir seguidors que perpetuessin els seus ideals estètics (fins i tot el seu gran amic Manuel Blancafort a partir d'un determinat moment va voler apartar-se de la seva influència, ben palesa en les seves primeres obres pianístiques). Aquest isolament no va fer-lo perdre, però la curiositat per conèixer les diverses músiques del moment, guanyant-se així el respecte i l'admiració dels seus contemporanis. Aquest disc recull alguns fruits d'aquesta admiració dels seus contemporanis. Aquest disc recull alguns fruits d'aquesta admiració presentant obres que van estar dedicades a Mompou o bé que va ser inspirades per la seva música. El ventall és molt ampli: des d'una peça de Manuel Blancafort escrita als anys vint, fins a composicions recents, algunes escrites expressament per aquesta gravació. Estilísticament cada compositor s'ha mantingut fidel al seu llenguatge, malgrat que tots han fet referència a algun aspecte concret de la música de Mompou.

No pot haver una millor manera de començar el disc que amb una obra de Manuel Blancafort (La Garriga 1897 - Barcelona 1987), que als inicis de la seva carrera escrivia una música fortament influenciada per la del seu amic. "Camí del solitari" és la primera peça d'un conjunt de quatre que integren la suite "Chemins" (Camins), escrita entre els anys 1920 i 1923 i publicada per Maurice Senart a París l'any 1928 amb la dedicatòria "a l'amic Frederic Mompou". "Escrita l'any 1983, la "Candenza en homenatge a Mompou" de Joan Guinjoan "Riudoms 1931) presenta en poc més de tres minuts alguns dels trets més característics de la música d'aquest compositor: "clusters" tocats amb els palmells de les mans, "glissandi" sobre tecles blanques i negres, i passatges aleatoris o deixats a l'elecció -i inspiració- de l'intèrpret. Joan Comellas (El Masnou 1913 - 2000) va ser un artista polifacètic que en el camp musical considerava a Mompou com a un "pare espiritual" (segons expressió del propi Comellas). "Homenatge a Frederic Mompou" pertany a la "Suite d'homenatges op. 4", que significativament també inclou peces dedicades a Satie, Debussy, Ravel i Falla. Agustí Charles (Barcelona 1960) parteix en el seu "Preludi nº 7 (From a harmony...)" (2002) de la coneguda Cançó i dansa nº 6 de Mompou, potser la més interpretada de la sèrie i una de les poques que no es basen en melodies populars catalanes. El Preludi de Charles demana al pianista actuar directament sobre les cordes del piano per aconseguir efectes propers al so d'un "gong tailandès" o d'una arpa. "Arabesc" de Francesc Taverna-Bech (Barcelona 1932) és la primera peça de la suite "Camins somorts" (1938-88), una obra escrita en homenatge a Mompou. La part central presenta uns acords plens -que recorden al Mompou dels "Cants Màgics"- sobre una melodia de contorns gregorians també propera a l'esperit d'algunes de les primeres obres de Mompou.

A "On reflection" (2002), Josep Mª Guix (Reus 1967) parteix del grup de cinc notes que sentim al començament, per desenvolupar un estudi de ressonàncies no gaire allunyat dels sons de les campanes que Mompou sovint evocava en les seves músiques. El "Preludi" d'Anna Cazurra (Barcelona 1965) és la primera de les "4 Noves Evocacions", escrites l'any 1966 (i revisades el 2002) partint de diverses obres pianístiques de Mompou. Aquest Preludi pren com a origen "Ocell Trist", una peça inclosa en les "Impressions íntimes". Joaquim Homs (Barcelona 1906) parteix de la forma que va fer cèlebre a Mompou: la "cançó i dansa". El seu "Díptic a Mompou" (1983) es divideix en un Preludi d'estricte escriptura dodecafònica -característica de la música d'Homs a partir de l'any 1955- i una Cançó basada en una melodia popular que ja havia emprat Homs en les seves "Variacions sobre un tema popular català". El meu "Impomptu" (2002) es basa en el motiu inicial d ela peça XXV de la "Música Callada", l'obra més emblemàtica de Mompou (el motiu és citat literalment al penúltim compàs de l'Impromptu). Antoni Besses (Barcelona 1945), excel.lent intèrpret de la música de Mompou, va escriure "Cançoneta i dansa" l'any 1988 pel Concurs de Piano Ciutat de Berga. L'obra, que porta el subtítol "Homenatge a Frederic Mompou", segueix el model de les "Cançons i danses" de l'homenatjat, però amb unes dimensions més modestes (l'obra dura poc més d'un minut). "A la manière de Frederic Mompou" de Josep Soler (Vilafranca del Penedès 1935) és una peça de l'any 1983 inclosa al seu "Album per a piano". Pertany al període anterior a la sistematització de l'acord de Tristany i es podria considerar un estudi de sonoritats molt proper a l'univers sonor del compositor evocat, amb un brevíssim interludi d'inesperada violència.

"De Mompou a mon pou" (2002) de Miquel Roger (Barcelona 1954) segueix la clàssica forma de tema amb variacions. El tema és la cançó popular "Què li darem al noi de la mare?", que també va inspirar a Mompou la "Cançó" de la cèlebre "Cançó i dansa nº 3". Xavier Montsalvatge (Girona 1912-Barcelona 2002) va escriure "Si, a Mompou" l'any 1983 i la va incloure en un conjunt de "Tres peces per la mà esquerra". El títol juga amb el doble significat de la paraula "si": "sí" afirmant l'adhesió a la música de Mompou -compositor amb qui Montsalvatge compartia ideals estètics- i la nota musical "si", repetida fins a quaranta-dues vegades al llarg de la peça. "In Mompouriam" (2002) d'Antoni-Olaf Sabater (Barcelona 1959) és una obra de caràcter solemne, en la tradició dels "tombeaux" elegíacs dedicats a la memòria de compositors difunts. "A Frederic" (1997) de Ramon Humet (Barcelona 1968) és una suite de nou peces que s'inspiren en les nou que formen el primer quadern de la "Música Callada" de Mompou. El compositor parteix del mateix material per a cada una de les seves peces per fer-ne una mena de paràfrasi de l'original. Bon coneixedor de l'obra pianística de Mompou, Víctor Estapé (Sant Sadurní d'Anoia 1962) utilitza en la seva "Cri et cloche (Un hommage à F. Mompou)" (2002) dos elements característics del compositor homenatjat: els "crits" dels infants jugant al carrer (que Mompou va evocar en les seves "Escenes d'infants"), i les campanes, presents en el llenguatge harmònic del compositor des de les seves primeres obres. "Homenatge" de Joan Albert Amargós (Barcelona 1950) va ser escrita l'any 1983 per un àlbum de peces que un grup de compositors catalans van reunir per regalar a Mompou commemorant el seu 90è aniversari. El disc es clou amb una composició per a violoncel i piano de Benet Casablancas (Sabadell 1956) titulada "Cant per a F. Mompou (Remembrança)". Escrita l'any 1993 per a celebrar el centenari del naixement del compositor, aquesta peça de dimensions aforístiques presenta una ascensió del violoncel des del registre més greu fins al més agut, acompanyat d'acords impressionistes al piano.

Jordi Masó


TORNAR