La música d´"El Pianista" de M. Vázquez Montalbán


Com el protagonista de la novel.la "El Pianista", els cinc compositors reunits en aquest espectacle van veure les seves carreres interrompudes amb l´esclat de la guerra civil espanyola. Robert Gerhard (1896-1970), que havia estudiat amb Schoemberg a Viena i Berlín i desenvolupava una tasca important formant part del Consell de la Música de la Generalitat de Catalunya, va haver d´exiliar-se a Anglaterra on passaria greus dificultats econòmiques (els honors i el reconeixament no arribarien fins els anys 60). Ricard Lamote de Grignon (1899-1962) va ser empresonat quan les tropes franquistas ocuparen Barcelona; después de passar quaranta dies tancat, va acabar salvant la vida, però tan ell com el seu pare -l´il.lustre director i també compositor Joan Lamote de Grignon- van ser apartats dels càrrecs públics i les seves obres foren prohibides (només trobarien feina a València, on pare i fill van ser contractats com a directors de la recent creada Orquestra Simfònica: s´hi van estar cinc anys). També va ser empresonat Josep Mª Ruera (1900-1988), acusat de ser un col.laborador dels nacionals l´any 1938. Pocs dies abans, l´esposa de Ruera havia mort durant els bombardeigs de Granollers el 31 de Maig de 1938, deixant-lo vidu amb quatre filles. La crisi bèlica també va afectar profundament la fàbrica de rotlles de pianola de la familia de Manuel Blancafort (1897-1987). Havent tancat la fàbrica, Blancafort amb onze fills per mantenir va dedicar-se a feines diverses -representant de discos, venedor de productes de perfumeria- per acabar treballant en una companyia d´assegurances. Frederic Mompou (1893-1987) va començar l´any 1930 una crisi creativa que duraria tota la dècada. Havia viscut a París vint anys i el 1941 tornava a Barcelona fugint de la 2ª Guerra Mundial.

La tragèdia i l´agitació d´aquells anys és present en els "3 Preludis a l´amic absent" de Ricard Lamote de Grignon. Escrits l´any 1935, el compositor va dedicar-los a Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat durant la República, que va haver d´exiliar-se. En aquesta obra fosca i pessimista el compositor parteix d´un repte insòlit: utilitzar en cada preludi només set notes de les dotze posibles. L´experiment, sorprenent el l´ambient conservador que predominava en la creació musical a Catalunya, és plenament reeixit: l´oient no percep en cap moment la limitació que s´autoimposa el compositor; ben al contrari, la música és d´una gran riquesa i presenta diverses referències a la música de Debussy i Scriabin, compositors admirats per Lamote de Grignon.

Josep Mª Ruera va declarar en una ocasió que en la seva sardana "Tocs de festa" va voler homenatjar a Igor Stravinsky. Com és sabut, en una visita a Barcelona, Stravisnsky va elogiar les sardanes de Juli Garreta i Ruera sempre va tenir molt present les paraules del compositor rus. Així el seu ideal va ser sempre "dignificar la sardana", és a dir, escriure sardanes riques des d´un punt de vista musical, encara que despertessin suspicàcies i un cert rebuig entre alguns balladors, que preferien sardanes més "balladores" i simples. Escrita l´any 1927, "Tocs de festa" és una de les seves obres més extraordinàries: una música plena de sorpresas harmòniques des del seu inici i d´una "força exultant" (com molt encertadament va definir-la Josep Mª Roger, primer intèrpret de la versió pianística).

"El carrer, el guitarrista i el vell cavall" és la peça que obre la suite "Suburbis", una de les primeres composicions de Frederic Mompou. Escrita l´any 1917, aquesta peça brillant, d´evident intenció descriptiva, ja mostra algunes de les característiques de l´art de Mompou: refinament harmònic, voluptuositat sonora, ingenuïtat, una certa melancolia i una lleugeresa propera a algunes de les célebres "Cançons i danses". En canvi la suite "Charmes" (1920-21) representa la primera aproximació de Mompou al misticisme, que culminaria amb la seva indiscutible obra mestra, la "Música Callada" (1959-1967), on el compositor assoleix el seu ideal de buscar la màxima expressivitat amb mínims mitjans, d´anar a l´essencial, d´eliminar tot allò que és superflu, del despullament, de "recomençar".

Manuel Blancafort, que va ser amic íntim de Mompou, va escriure la divertida "Polka de l´equilibrista" l´any 1920 i la va incloure a la suite "El parc d´atraccions" (1920-24). L´obra, editada a París per Salabert, va significar el llençament internacional de Blancafort quan va entrar a formar part del repertori de l´insigne pianista lleidetà Ricard Viñes (un dels millors pianistes del moment, dedicatari d´obres de Debussy, Ravel, Albéniz entre molts altres). La Polka, molt propera a Stravinsky i a l´univers del grup "Les Six" (del qual eren membres destacats Milhaud, Poulenc i Honegger), va ser un "encore" habitual als concerts de Viñes.

La influència de Stravinsky també és palesa en el ballet inacabat "Soirées de Barcelona" (el musicòleg anglès Julian White va definir-lo com "la Petrushka catalana"). "Soirées de Barcelona" es basava en textos de Ventura Gassol (l´"amic absent" de Lamote de Grignon) sobre la festa de Sant Joan. El ballet mai va estrenar-se a causa de la disolució de la companyia que havia encarregat la música a Gerhard, però el compositor en va extreure una suite orquestral i una per a piano, en quatre moviments. La música barreja ritmes populars (com el zortzico basc en la Soirée nº2) amb un tractament harmònic colorista, dissonant i a voltes descarnat.

Jordi Masó
Juny 2005

(Text per l´espectacle "El pianista" basat en la novel.la de Manuel Vázquez Montalbán)

 


TORNAR