Ricard Lamote de Grignon: l´obra per a piano (Volum 1)


Ricard Lamote de Grignon va néixer a Barcelona l´any 1899. Va estudiar al Conservatori del Liceu, a l´Acadèmia Marshall i amb el seu pare, el director i compositor Joan Lamote de Grignon. L´any 1919 Ricard Lamote de Grignon ja tocava el violoncel a l´Orquestra Simfònica de Barcelona i a l´Orquestra del Gran Teatre del Liceu i al 1923 començava a escriure música (la suite per a piano Engrunes seria una de les seves primeres composicions). A aquesta època pertanyen els ballets El Rusc, Somnis, Un Prat i els poemes simfònics Boires i Joan de l´Os. Des de l´any 1932 va ser sots-director de la Banda Municipal de Barcelona, càrrec que va deixar en esclatar la Guerra Civil. En aquells anys difícils va ser empresonat i la seva vida va córrer perill. L´any 1942 va exiliar-se a València, on va treballar dirigint l´Orquestra que acabava de formar-se en aquella ciutat. L´any 1947 va tornar a Barcelona, on rebria guardons com el Premi Ciutat de Barcelona del 1951 per Enigmes o el Premi Liceu (1959) per Ofrenda. L´any 1957 seria nomenat sots-director de l´Orquestra Municipal de Barcelona (el director n´era Eduard Toldrà). Va morir a Barcelona l´any 1962.

L´any 1936, dies abans de l´estrena al XIV Festival Internacional de Música Contemporània -que se celebrava aquell any a Barcelona- de Joan de l´Os, el seu autor, l´encara jove Ricard Lamote de Grignon, declarava a un diari: "no tinc la pretensió d´ésser personal. Aquesta qualitat és, potser, la més difícil d´adquirir; no us sorprengui, doncs, si us dic que en Joan de l´Os hi sentireu per damunt de tot l´alè de dos grans creadors: Richard Strauss i Debussy". Dues dècades més tard, quan el compositor ja era una personalitat reconeguda en el món musical català, va declarar: "no em classifico en una tendència musical determinada. Si cal sóc extremadament conservador; altres vegades, modernista. He procurat cultivar la màxima diversitat d´estils per enriquir el meu vocabulari i per tant per poder expressar-me en qualsevol gamma del llenguatge musical". Per tant si una tendència pot associar-se a la personalitat artística de Ricard Lamote de Grignon és l´eclecticisme, amb els aventatges i inconvenients que això comporta; aventatges perque Lamote de Grignon va ser un compositor capaç d´escriure eficientment tan una sardana com un poema simfònic; peces de considerable ambició com Goya, els Preludis a l´amic absent o Enigmes al costat de música decididament lleugera com el Divertiment per a orquestra de jazz: l´ofici del compositor és sempre inqüestionable i en la seva aportació al repertori pianístic hi trobarem molts exemples d´aquest savoir faire. Els inconvenients de ser un compositor eclèctic venen donats per la pròpia diversitat d´estils i recursos: a diferència d´altres col.legues de generació com Frederic Mompou, Robert Gerhard, Manuel Blancafort, Joaquim Serra, o Eduard Toldrà sospito que Ricard Lamote de Grignon mai va arribar a tenir un estil propi i inconfusible: sempre va ser una figura inclassificable, independent i d´un atractiu inqüestionable en el panorama musical català. La seva obra, extensíssima, mereixeria ser molt més àmpliament difosa, especialment tota l´ambiciosa producció orquestral.

Aquest primer volum de la integral de l´obra per a piano de Ricard Lamote de Grignon s´enceta amb els Preludis a l´amic absent (1935), sens dubte la seva obra per a piano més notable i potser una de les peces més importants del piano català de la primera meitat del segle XX. Dedicats al seu amic Ventura Gassol, exiliat per motius polítics, els tres preludis parteixen d´un repte tècnic insòlit: escriure cada una de les peces fent servir només set notes de les dotze de l´escala cromàtica. Aquesta imposició, lluny de limitar l´abast expressiu dels tres preludis, permet al compositor dotar a cada una de les peces de la seva pròpia atmosfera sonora: el primer preludi és sòlid, amb ressonàncies de Scriabin en la lírica part central; el segon és de caràcter tempestuós però també presenta una secció central més tranquil.la, amb un ostinato acompanyant una llarga melodia que podria recordar a Moussorgsky; el tercer preludi és molt proper a les sonoritats etèries i sospeses de Debussy. Vals (1936) i Cucufate (1945) són exemples de l´interés de Lamote de Grignon per les músiques "lleugeres": el Vals és una nostàlgica visita al món del vals vienés, i Cucufate (subtitulada Slow per a piano) un apropament al jazz, una música que sempre va atraure enormement al compositor. El convent dels peixos és l´enigmàtic títol d´una peça impressionista, escrita probablement pels volts de l´any 1939, de la qual se´n conserva un manuscrit força confús. Vesprada (1924), una de les primeres obres del compositor, és una suite de quatre peces breus que reflexen les influències d´alguns dels grans noms del romanticisme sobre el jove Lamote de Grignon: començant pel títol de la primera peça, Foc Follet, extret de Liszt (encara que la música hi té poc a veure), la segona peça Cançó del camí sembla insinuar Schumann, la tercera, Solitud, al norueg Edvard Grieg i la darrera, A l´amiga, podria ser una de les romances sense paraules de Mendelssohn. La Suite Innominada, escrita l´any 1939, és potser l´obra per a piano que més reflexa l´eclecticisme de Lamote de Grignon: els primers dos moviments, tenebrosos i elegíacs, semblen retornar a l´univers sonor dels Preludis a l´amic absent, però el tercer moviment, que és en realitat una mena d´introducció al quart, ja deixa entreveure un caràcter i un llenguatge molt diferents; el quart moviment és un plàcid minuet, i el cinquè una dansa d´aires rústics, molt propera a algunes músiques de Frederic Mompou o Manuel Blancafort. No sabem si la suite tenia cap voluntat programàtica, però la successió dels diversos moviments podria interpretar-se com a un viatge des de la foscor cap a la llum; en aquest viatge el compositor va saber fer ús de la seva diversitat estilística, adaptant el seu llenguatge al missatge musical que volia transmetre.

Lamote de Grignon va ser un compositor ocasional de sardanes. La seva producció en aquest camp no és molt extensa, però sí destacable en qualitat. Excel.leix per damunt de totes Sant Telm (1927), un prodigi d´integració temàtica i invenció melòdica, amb una paleta harmònica rica i imaginativa. Al costat de Sant Telm les altres tres sardanes de les quals el compositor en va fer versió per a piano són una mica més convencionals. El Noguer (1945) i El Mas (1949) són dues peces bastant similars: ambdues presenten seccions de curts de caràcter enèrgic contrastant amb les més líriques parts dels llargs, i les dues acaben amb unes curioses i inhabituals recapitulacions dels curts als compassos finals. Amical (1950), per la seva banda, és una peça essencialment lírica, d´àmplies línies melòdiques en els llargs. Tanca el disc l´Allegretto de l´any 1939, que entraria a formar part de la Suite Innominada. Com que la peça es va publicar aïlladament i amb algunes petites modificacions harmòniques, em cregut oportú presentar-la aquí a tall d´epíleg.

Jordi Masó
Juny 2004

Text pel llibret del disc "Ricard Lamote de Grignon: L´obra per a piano (Volum 1) (Anacrusi AC046)


TORNAR