El piano de Falla


Relació entre el piano de Falla i el dels seus predecessors espanyols, especialment Albéniz i Granados.

Albéniz, Granados i Falla són tres compositors molt diferents. El punt en comú més obvi és que els tres es van inspirar en el folklore espanyol per escriure una bona part de la seva música. Però crec que aquí s´acaben les semblances: d´una banda la música de Granados prové del romanticisme germànic (especialment Schumann i Schubert, però també Grieg) i la seva escriptura pianística prové de Liszt. Albéniz, en canvi, és més proper al moviment impressionista francès (si més no l´últim Albéniz, el que és indubtablement més interessant, amb obres mestres com la suite "Iberia", "La Vega", "Azulejos", etc.).

Hi ha algunes altres diferències entre aquests dos compositors: la música de Granados és sempre transparent, molt pianística, relativamente còmode per l´intèrpret (encara que no necessàriament fàcil), i estructuralment rapsòdica (com és sabut Granados era un excel.lent improvisador y aquest fet es reflexa -per bé i per mal- en els seus pentagrames). Albéniz, en canvi, tendeix a sobrecarregar les textures, és un piano més "simfònic", sovint també més polifònic, i la seva música és sempre estructuralment impecable. És curiós constatar que l´obra más densa de Granados amb diferència -la més albeniciana per tant- sigui "Goyescas", considerada per molts la seva obra mestra, una suite que sempre he sospitat que mai hauria existit sense el precedent de la "Iberia" de Albéniz.

Falla per la seva part ofereix una altra via de fer música a partir del folklore, menys colorista que Albéniz, més rigurosa en la construcció que les creacions de Granados, molt més austera i dissonant que qualsevol obra dels seus predecessors. L´única obra de Falla que mostra manifestament la influència d´Albéniz són las "4 Piezas españolas", que va dedicar al propi Albéniz, i que són gairebé peces a la manera de Albéniz, especialment les dues primeres. No obstant, en la quarta peça -"Andaluza"- ja podem entreveure al Falla madur: és una peça més descarnada i amb més arestes, que anticipa clarament la "Fantasía Bética" d´uns anys després. Crec que en Falla, més que la influència de l´impressionisme francès, hi ha un important apropament al Stravinsky de "La Consagració" i "Les Noces" o inclús a Bartók.

Una característica comú entre els tres autors és que tots eren excel.lents pianistes, i no és extrany per tant que en les seves obres de juventut utilitzessin el piano per escriure "música de saló" (en el cas de Falla tenim un Vals-capricho, una Mazurka, un Nocturn, Serenata, etc.). Després d´aquests inicis, els tres evolucionaren cap a altres camins d´expressió per arribar a una música més profunda (encara que dins del gènere de música de saló Granados ens va deixar els seus deliciosos "Valsos poètics" i les "Escenes Romàntiques", unes peces excel.lents i que figuren entre les obres de Granados que prefereixo).

Un altre important compositor espanyol que normalment s´associa amb Falla és Joaquín Turina. Ambdós varen tenir uns inicis similars, foren amics, varen conviure a París i aspiraven al mateix ideal d´escriure una música rigurosa partint del folklore espanyol per projectar-lo a la resta del mon. Ambdós també compartien una admiració ilimitada per la figura d´Albéniz, i si Falla va homenatjar-lo en les seves "4 Piezas Españolas", Turina va fer-ho -encara que ja pòstumament- en la "Sonata Romántica sobre un tema español op. 3", obra que també participa del gust albenicià per una escriptura densa i virtuosística. Però també aquí les diferències són més importants que les similituts: Falla va ser sempre un compositor rigurós i extremament perfeccionista, escrivint poques obres però molt pulides i imprescindibles; a Turina potser el va trair una excesiva facilitat d´escriptura o una falta de sentit autocrític i va produir una enorme quantitat de música, no tota de la mateixa qualitat i interés.


Com es relaciona la música per a piano de Falla amb l´instrument al qual és dedicada quant a dificultats tècniques, rítmiques, expressives, etc.

Falla era un bon pianista, la qual cosa es reflexa en la seva escriptura per l´instrument. Sense ser fàcil, la seva música es còmoda de tocar (i això l´allunya de les acrobàcies a les que sovint obliga Albéniz, pensem per exemple en "Lavapiés" de la suite "Iberia"). Falla cuida un aspecte que no tots els compositors solen tener en compte: la distribució de les mans en el teclat, no només per la comoditat de l´intèrpret sinó també per aconseguir una finalitat musical determinada.

Com en totes les músiques d´inspiració folklòrica, les principals dificultats són les derivades de la necesitat d´aconseguir una flexibilitat melòdica propera al cant popular, però mantenint un pols rítmic que no sacrifiqui la lògica estructural, molt important en obres de gran format com la "Fantasía Bética" o les "Noches en los jardines de España". Particularment en aquestes dues obres, el pianista cal que estigui, a més, familiaritzat amb els girs propis del "cante jondo" i ha de saber mantenir una estricta precisió rítmica en els passatges que ho requereixen.

Falla no només utilitza el piano com a instrument ideal per cantar, sinó que molt sovint sap aprofitar les possibilitats percussives de l´instrument, aspecte que l´acosta una vegada més amb Bartók. Aquest ús del piano com instrument de percussió és molt evident en les seccions més rítmiques de la "Fantasía Bética" o en determinades parts de les "Noches".


Obres més representatives del piano de Falla

Per mi les obres més representatives del piano de Falla són la "Fantasía Bética", les "Noches en los jardines de España" i el "Concierto para piano y cinco instrumentos". Com és sabut aquesta última obra va ser pensada per ser interpretada amb un clavicèmbal solista, però tot i admitint que en la versió de piano es perd l´extrany i suggerent exotisme de la versió de clavicèmbal, jo prefereixo les possibilitats de gradació dinàmica (indicades pel propi Falla) i la varietat de color que aporta el piano.

Les "Noches en los jardines de España" és la seva obra més impressionista i una de les poques del repertori per a piano i orquestra on el piano no és pròpiament "solista". Potser no s´adeia al caràcter auster del compositor l´escriure un gran concert per a piano a la manera romàntica, però en la seva aparent modèstia, Falla va aconseguir crear una obra maravellosa, innovadora i única.

La "Fantasía Bética" és indubtablement la gran aportació al repertori de piano sol de Falla. En aquesta obra el compositor aconseguí evocar el flamenc com a una manifestació artística profunda, allunyada dels succedanis per a turistes que es toca en alguns tablaos. Potser per això a Rubinstein -a qui l´obra anava dedicada- no li va agradar. Es trata d´una música molt visceral que s´apropa més a "La consagració de la primavera" de Stravinsky que a la "Iberia" de Albéniz.


Com resumiries l´aportació tècnica i artística del piano de Falla

El piano de Falla presenta totes las fases per les que va evolucionar la seva música: començant per les peces de joventut, d´un càndid romanticisme hereu de Chopin i Liszt (Mazurka, Canción, Vals-capricho, Nocturno), que poc a poc va anar incorporant elements del folklore andalús, encara que de manera una mica superficial (Serenata Andaluza, Serenata). Les "4 piezas españolas" són potser la seva primera obra "madura" per a piano, tot i que de les quatre al meu parer només l´"Andaluza" deixa percebre la personalitat autèntica de Falla, que es manifestaria en tota la seva penitut amb la "Fantasía Bética", sens dubte la seva gran contribució al repertori pianístic. En aquesta Fantasía Falla va saber traslladar al piano com ningú ho havia fet mai l´essència del "cante jondo" i va realitzar les millors imitacions al teclat d´efectes guitarrístics. Lamentablement, la "Fantasía", una obra de dimensions i ambició considerables, no va tenir continuitat i en els anys següents Falla només va dedicar al piano peces breus (però notables) escrites per a determinades ocasions. El "Concierto para piano y cinco instrumentos" presenta al Falla neoclàssic (novament la proximitat de Stravinsky?), però que no deixa de banda el cant popular (el primer movimient es basa en la cançó popular castellana "De los álamos vengo"). El mateix neoclassicisme és present en petites obres posteriors com el "Tombeau de Dukas" o l´austera harmonització del "Canto de los remeros del Volga".

Jordi Masó
Marzo 2004

(Entrevista per a la revista Scherzo/Piano)



TORNAR