In memoriam Joaquim Homs

La tradició del tombeau es remunta a la França del segle XVI, i el seu orígen era literari: s´aplicava a una col.lecció de poemes breus que els poetes escrivien per commemorar la mort de persones il.lustres. El tombeau va ser adoptat pels músics a mitjan del segle XVII; en general el tombeau seguia la forma d´una pavana o una allemande i va ser conreat per autors tan notables com Marin Marais, Robert de Visée o Louis Couperin. Amb el temps, el gènere va perdre vigència i no va ser fins als inicis del segle XX quan alguns autors francesos, volent rememorar velles glòries musicals nacionals, van tornar a titular tombeau a peces breus dedicades in memoriam a músics i compositors traspassats: recordem el conegut Tombeau de Couperin de Maurice Ravel o el Tombeau de Debussy que l´any 1920 va escriure un grup de compositors entre els quals hi havia figures tan célebres com Bartók, Ravel, Falla, Stravinsky o Dukas.

És en aquesta tradició d´homentage col.lectiu a la figura d´un autor desaparegut que s´emmarca el disc In memoriam Joaquim Homs. Amb la intenció de commemorar el centenari del naixement del compositor Joaquim Homs (Barcelona, 1905-2003) vaig encarregar una peça breu per a piano a vint compositors espanyols. La peça no havia de sobrepassar els tres minuts i havia d´incloure alguna referència a la figura o a l´obra de l´homenatjat. Una bona part dels compositors han optat per fer alguna citació textual extreta de la música d´Homs: Benet Casablancas (Sabadell, 1956) basa tot el seu Tombeau en l´acord final de l´Impromptu nº6. Jesús Torres (Zaragoza 1965) a ...i l´infant dorm utilitza com a material bàsic la cançó popular d´aquest títol, sobre la qual Homs l´any 1942 va escriure les Variacions sobre una melodia popular catalana. També José Luís Turina (Madrid,1952) parteix d´aquesta mateixa melodia pel seu Soliloquio, però si en la peça de Torres la melodia apareixia en blocs sonors i generant harmonies, en la de Turina es presenta citada literalment però en retrogradació (és a dir, començant per la darrera nota de la melodia original i acabant amb la primera). Lauda d´Alfredo Aracil (Madrid, 1954) segueix lliurament el moviment harmònic de Record, l´última peça pianística d´Homs (i que es pot escoltar al final d´aquest disc, a tall d´epíleg). Héctor Parra (Barcelona, 1976) cita als compassos finals del seu Impromptu un fragment del segon moviment de la Sonata nº2 d´Homs (la de Parra és l´única peça del disc que fa ús del piano "preparat", ja que cal introduir una goma d´esborrar entre les cordes de les dues notes més greus de l´instrument). Les meves Derivacions parteixen dels primers dos compassos de l´Impromptu nº4, que apareixen citats literalment al començament de la peça (el títol Derivacions és també un homenatge a Homs, ja que així va titular el segon moviment de la Sonata nº2 i també la seva darrera obra orquestral). Ramón Lazkano (San Sebastián, 1968) a Presencia se serveix de la mateixa sèrie de dotze notes que Homs va utilitzar en l´obra orquestral Presències, però també de les notes Si i Mi bemoll (que en la nomenclatura alemanya s´anomenen amb les lletres H i S, lletres que figuren al cognom "Homs"). I per tancar el capítol de citacions, Francesc Taverna-Bech (Barcelona 1932) basa En la presència incerta en l´acord que va utilitzar Homs en les seves 3 Invencions sobre un acord.

Una altra possibilitat utilitzada per alguns compositors ha estat jugar amb el nom de l´homenatjat, escollint les notes segons la pròpia conveniència: Aura de Josep Mª Guix (Reus, 1967) parteix de les lletres o-a-i-h-o (de "Joaquim Homs") per obtenir el material bàsic (les notes Sol-La-Mi-Si-Sol). A Instants de David Padrós (Igualada, 1942), el cognom "Homs" pren la forma de l´acord Si-Do-Mi-Mi bemoll, mentre la "Deploratio III" de José Mª Sánchez-Verdú (Algeciras, 1968) també explora les possibilitats sonores d´aquestes mateixes quatre notes.

Altres compositors han volgut homenatjar a Joaquim Homs fent servir títols propers a la producció del compositor barceloní; així hi ha hagut una bona collita d´Impromptus que ens remeten als set que Homs va compondre per a piano entre 1955 i 1960: els Impromptus gairebé impressionistes de Jesús Rueda (Madrid, 1961) i de Manuel Rodeiro (San Xoan de Vilanova, 1965) i l´Impromptu per Homs de Josep Mª Mestres-Quadreny (Manresa, 1929), són peces que, sense fer referència explícita a cap obra d´Homs, continuen la tradició d´un gènere amb unes arrels que es remunten al primer romaticisme. Hi ha també obres amb altres referències a títols de Joaquim Homs: el Via Crucis, réminiscence de Víctor Estapé (Sant Sadurní d´Anoia, 1962) és una evocació de la primera obra que Estapé va escoltar d´Homs i que li va causar una forta impressió: el Vía Crucis per quartet de corda de 1956. El Rossinyol de Ramon Humet (Barcelona, 1968) forma part d´unes ambicioses Escenes del bosc i s´inspira en els Ocells Perduts, una de les obres que Homs més s´estimava. La peça de Joan Guinjoan (Riudoms, 1931) Recordant a Homs porta el subtítol Soliloqui per la mà esquerra, homenatge a un altre dels títols habituals en l´obra de l´Homs de maduresa: el Soliloqui. Guinjoan, a més, utilitza com a motiu principal el ritme de negra-blanca, força habitual en la producció d´Homs. També proper al caràcter d´un Soliloqui és el Monólogo 2 de César Camarero (Madrid, 1962).

Finalment, alguns compositors han escrit peces dedicades a Homs, però sense cap referència concreta a l´homenatjat: és el cas de Púlsar de Miquel Roger (Barcelona, 1954) i dels Rondós de David del Puerto (Madrid, 1964), mentre Josep Soler (Vilafranca del Penedès, 1935) encapçala la seva peça amb el títol prou explícit d´Homenatge a Joaquim Homs. Com epíleg del disc m´ha semblat adequat acabar amb una peça del propi Joaquim Homs, qui, per cert, va ser un prolífic autor d´in memoriams a col.legues compositors, familiars i amics, peces recollides en les col.leccions Sis Reminiscències i Tres Evocacions (sense oblidar el monumental in memoriam que és Presències, escrit l´any 1967 en morir de la seva esposa Pietat Fornesa). El breu Record que clou el disc és la darrera peça pianística que va escriure el compositor i és datada el 10 de desembre de 1995. No voldria acabar aquestes breus anotacions sense donar les gràcies a tots els compositors que tan generosament han volgut posar el seu talent al servei d´aquest projecte: per mí ha estat un plaer treballar i interpretar cada una d´aquestes petites joies.

Jordi Masó
Gener 2006

Text pel llibret del disc "In memoriam Joaquim Homs" (Anacrusi 060)



TORNAR