Les músiques íntimes de Joan Massià

"És de tot cor i ben humilment que confesso que si de tota la vida el meu gran goig ha estat compondre, mai no havia pensat de publicar la meva música, que constitueix per a mi quelcom íntim i necessari espiritualment". Amb aquestes paraules s´adreçava Joan Massià als col.laboradors que van fer possible l´any 1953 la primera edició del recull pianístic Notes d´estiu. Manuel Valls, en el seu llibre La música catalana contemporània (1960) parlava de les "atmòsferes intimistes i profundament sensibles" de les obres de Massià. Potser aquest caràcter íntim de la música de Joan Massià, unit al tarannà modest i reservat del compositor, han fet que, malgrat ser considerat una de les figures més importants en la música catalana del passat segle XX, Joan Massià sigui encara un compositor per descobrir. Nascut a Barcelona l´any 1890, va formar-se com a violinista a Brussel.les amb Alfred Marchot (il.lustre alumne del llegendari Eugène Ysaÿe). Entre els anys 1907 i 1914 va viure a París, on va tenir oportunitat de tractar a Granados, Albèniz, Falla, Ricard Viñes i, sobretot, Pau Casals, amb el qual va mantenir una estreta amistat tota la vida. De tornada a Barcelona va alternar una vocacional dedicació a la pedagogia del violí amb una intensíssima activitat concertística per les principals ciutats europees, formant un célebre duo amb l´extraordinària pianista francesa Blanche Selva i, anys més tard, al costat de la seva esposa, la també pianista Maria Carbonell, dedicatària de bona part de les seves obres. Massià va ser, a més, un entusiasta dinamitzador de la vida musical catalana, amb iniciatives com l´"Associació d´Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell" o l´"Orquestra de Cambra Joan Massià" formada majoritàriament pels seus alumnes. Massià va morir l´any 1969 havent rebut molt honors d´institucions com l´Estat Francés, l´Ajuntament de Barcelona, Fundación Juan March, entre d´altres.

L´obra creativa que ens ha deixat Joan Massià no és gaire extensa, però és d´un refinament i d´una inspiració -però també d´un rigor- que l´hauria de fer mereixedora d´una més àmplia difusió. D´entrada sorprèn que, malgrat ser un excel.lent violinista, Massià només dediqués quatre obres al seu instrument. Es tracta de peces per a violí i piano escrites a la manière de diversos compositors del passat: un Amoroso que parteix d´una melodia de Franz Schubert, un Rigaudon inspirat en Forqueray, la Intratra a partir de Francesco Geminiani, i finalment una peça amb reminiscències del virtuosisme de Paganini o Fritz Kreisler, l´Allegro spiritoso. Les quatre són obres impecables des del punt de vista instrumental, com no podia ser d´altra manera, però que no són reveladores d´un llenguatge personal. Més interessants sens dubte són les 7 cançons, escrites a partir de l´any 1949 sobre textos de Tomàs Garcés. Les cançons no només presenten els trets característics de la música de Massià, sinó que en algún cas són harmònicament més complexes i atrevides que cap altra obra del compositor.

Però el major gruix de la produció de Joan Massià és dedicada al piano, fet que pot resultar sorprenent en un violinista. En realitat Massià era també un notable pianista i un bon improvisador, segons expliquen els oients privilegiats que van tenir la sort d´escoltar-lo. Sembla ser que moltes de les seves obres s´originaren com improvisacions que després anotava (encara que, a vegades per falta de temps o per desinterés del propi compositor, algunes d´aquestes peces dissortadament no van pasar mai a un pentagrama).

La seva primera obra per a piano coneguda es remunta a l´any 1924, quan va escriure El gorg negre, primera peça del recull Notes d´estiu, una suite de sis peces escrites durant les vacances estivals d´un període de temps força llarg (entre 1924 i 1943). Manuel Valls en l´obra abans citada es referia elogiosament a les Notes d´estiu i comentava que "denoten un temperament cultivat i una intuïció musical traduïda en unes refinadísimes realitzacions harmòniques". En orígen El gorg negre formava part d´una suite descriptiva de diversos indrets de Catalunya (a la manera de Cerdanya de Déodat de Severac). Algunes peces d´aquesta projectada suite van quedar en esbossos i altres es creu que foren completades però finalment desestimades pel propi compositor, qui només conservaria El gorg negre, que ha acabat essent potser l´obra més coneguda de Massià. Es tracta d´una petita peça d´un innegable encant, amb un llenguatge proper al romanticisme tardà i a les inflexions melòdiques de Gabriel Fauré.

Les dues següents peces de Notes d´estiu, Dansa catalana i Scherzo, van ser composades deu anys més tard, al 1934, i presenten elements que suggereixen el folklore català amb un embolcall harmònic impressionista. El Scherzo, potser la peça més ambiciosa de Massià, segueix el model dels Scherzi de Chopin, d´escriptura brillant i virtuosística, amb una secció central -el Trio- més lírica i reposada. En aquest Scherzo ja hi són presents algunes de les característiques que marcarien tota la música de Massià: ús de quintes buides, acords amb quartes i quintes paral.leles, fragments de politonalitat, girs melòdics propers a la música popular catalana i una escriptura pianística superba. Les Notes d´estiu continuen amb dues miniatures: la Rondalla de 1935 i la Pastoral de 1938. La primera s´acosta a l´intimisme del Schumann de les Escenes d´infants i porta el subtítol de "Conte" (i certament la música, sense evocar cap programa ni cap història concreta, té un caràcter narratiu notable). La Pastoral es titulava originalment Pastoral de Vano, en referència a una cançó d´Apel.les Mestres, gran amic del compositor i un artista que el jove Massià sempre va admirar. Tanca el recull Ocell de pedra de 1943, digne hereu dels il.lustres ocells de Ravel, Mompou o Granados, i que és una de les creacions més refinades de Massià.

Escrits entre els anys 1952 i 1953 els Tres Preludis són harmònicament més complexos, i mostren un compositor de recursos més amplis que a les Notes d´estiu. Els referents són també molt més diversos, per bé que l´empremta personal de Massià és sempre clara. Així el primer preludi, L´ermita, mostra una òbvia influència de Mompou en l´evocació dels sons de les campanes, però amb unes harmonies en ocasions més aspres i dissonants. El segon preludi, Líbèl.lula, combina la lleugeresa dels "motto perpetuo" de Mendelssohn amb les harmonies suggestives de Ravel. Libèl.lula, a banda de ser potser la peça d´execució més difícil de Massià, és una de les més enginyoses i atractives a causa de la constant irregularitat rítmica d´evidents intencions descriptives: el vol àgil i imprevisible de l´insecte del títol. El tercer preludi, Preludi Arcaïc, de factura més neoclàssica, té reminiscències de les obres modals de Debussy i tanca brillantment el cicle.

Tret dels dos quaderns d´Apunts, la resta de l´obra pianística de Joan Massià són peces soltes que no formen part de cap suite. L´Impromptu en Sol, subtitulat Jorn de festa, va ser escrit l´any 1957 i és una divertida peça monotemàtica, en forma de brillant toccata. El "Sol" del títol no és només la tonalitat de l´Impromptu (Sol Major), sinó també una referència a la radiant lluminositat solar del dia que la música descriu. El pla de les papallones, escrita l´any 1942 però publicada només pòstumament, és una obra plàcida i de considerable extensió que podria recordar al primer Debussy (el de les Arabesques i de la Suite Bergamasque), però la lírica melodia central té un aire clarament català. Intrada i Giga, dedicada al compositor basc José Antonio Donostia, és de l´any 1951 i, juntament amb l´Allegro i la Sonatina, constitueixen una aproximació de Joan Massià al neoclassicisme que a l´època conreaven no pocs compositors. Els models en el cas de Massià semblen ser les sonates per a teclat de Scarlatti o del Pare Soler, amb un llenguatge harmònic dissonant (especialment en Intrada i Giga). Es desconeix la data de composició de l´Allegro i de la Sonatina, publicats pòstumament l´any 1985. Ambdues peces prenen la forma d´enginyoses invencions a dues veus i van ser dedicades a la pianista Blanche Selva, companya de Massià en innombrables gires de concerts.

Finalment les dues col.leccions d´Apunts mostren el Massià més íntim i nostàlgic. El primer quadern té finalitats didàctiques i inclou cinc petites peces fàcils que exploten les possiblitats de la posició fixa de la mà (com ja va fer Stravinsky en la seva obra Els cinc dits o Bartók en els primers volums del Mikrokosmos). Les dues darreres peces del quadern són per a piano a quatre mans, amb una part molt simple per l´alumne i l´altra una mica més elaborada pel professor. La primera d´aquestes peces, El petit Narcisó, és dedicada al compositor Narcís Bonet, que llavors era un nen; la segona és una deliciosa cançó de bressol titulada L´Àngel Somniador. El segon quadern dels Apunts, a diferència del primer, no té voluntat pedagògica, sinó que són breus peces de concert que van ser escrites al llarg d´un extens període de temps i reunides per ser publicades conjuntament en un sol volum. L´epigramàtica Enyorança obre el quadern, que continua amb una Cançó, dedicada a la mare del compositor i escrita l´any 1935 en l´estil romàntic d´El gorg negre. Segueixen El balancí, una nova aproximació al mon subtil de Mompou, escrita l´any 1945, i Sesta del 1952, i tanca el recull Estudi de 1945, que rememora una vegada més les brillants figuracions de la música de Scarlatti.

Jordi Masó
Juny 2005

Aquest text és una versió ampliada del que es va publicar al llibret del CD "Joan Massià: Obra completa per a piano" editat pel segell discogràfic Anacrusi(AC054) i va aparèixer a la Revista Musical Catalana.

TORNAR