MOMPOU EN UN ALTELL
(Les primeres músiques de Mompou)

“He trobat en l’altell dues carpetes grosses gairebé oblidades, on hi ha tots els treballs d’harmonia i les primeres provatures de composició de Frederic. Exercicis escrits a llapis, alguns d’ells emocionants, perquè són plens d’aquest mon sonor tan peculiar d’en Frederic”. Aquesta anotació l’escriu Carmen Bravo, esposa de Frederic Mompou (1893-1987), al seu diari el dia 13 de Febrer de 1985. Dues setmanes després –el 29 de Gener– continua: “A estones anem llegint (jo tocant) els papers manuscrits de les antigues carpetes (…). Hi ha antecedents de “Suburbis”, “Festes llunyanes” etc. idees, ritmes, acords ja molt personals”.
Bona part de la música inclosa en aquest disc ha estat seleccionada d’aquestes carpetes, que han vist la llum recentment gràcies a la generositat de la Fundació Frederic Mompou i del seu president Joan Millà. La resta de les peces les vaig trobar al Fons Musical de la Biblioteca de Catalunya. Naturalment cap de les obres van ser incloses en les meves anteriors gravacions de música de Mompou per Naxos (8.554332, 8.554448, 8.554570, 8.554727, 8.570956). He decidit excloure fragments i obres incompletes, i presentar només les peces acabades, peces que Mompou –compositor extremament autocrític i rigorós– no va creure pertinent donar a conèixer al públic. Totes mostren un compositor amb un llenguatge propi, malgrat la seva joventut, i van ser compostes entre 1911 i 1918, anys durant els quals van publicar-se les primeres obres: Impressions íntimes (1911-14), Pessebres (1914-17), Scenes d’enfants (1915-18), Suburbis (1916-17), Cants màgics (1917).
A l’octubre de 1911, Mompou va viatjar a Paris amb una carta de recomanació de Granados per a Gabriel Fauré (el jove Mompou havia decidit ser compositor l’any 1909 després d’escoltar a Barcelona un concert de música de Fauré). El caràcter tímid i introvertit del compositor català va fer que no arribés mai a entrevistar-se amb l’admirat Fauré per sol·licitar estudiar al Conservatori, però sí va assistir a classes particulars de piano amb Ferdinand Motte-Lacroix (pianista que acabaria essent un dels primers intèrprets de la seva música). Va viatjar sovint a París, però l’any 1914 va establir-se a Barcelona fugint de la Primera Guerra Mundial. Anys després faria una llarga estada a la capital francesa entre 1923 i 1941, quan es consagraria com a compositor.
La primera obra del disc, “El plany del captaire” –també titulada “Gitanos” en altres manuscrits–, va ser escrita el 1916 probablement per a ser inclosa en la mencionada suite “Suburbis” (que inclou dues peces titulades precisament “Gitanes”). Les següents quatre peces també s’inspiren en la contemplació del paisatge suburbial de Barcelona: “Les fàbriques prop de la platja” no està datada, i és un dels primers exemples del gust de Mompou per les harmonies ressonants del piano; “Record de platja” va ser composta el 1914, i és una peça melancòlica amb el característic ritme de “Gymnopédie”; “Barri de platja”, que en alguns manuscrits apareix amb el títol “Al mar”, va ser escrita l’any 1911 i és una miniatura d’un gran interès perquè presenta –repetit amb insistència– el primer acord que Mompou va assumir com a propi, l’anomenat “acord metàl·lic” o “acord Barri de Platja” (“aquest acord és tota la meva música”, va deixar escrit l’any 1910); “Camins de sorra” data probablement de 1914: la forma ternària i el minimalisme de la secció central indiquen que pot tractar-se d’una peça concebuda per la suite “Fetes Lontaines”.
Les “5 impressions” daten de l’any 1918, i Mompou pensava titular-les “Impressions 2” per diferenciar-les de les ja publicades “Impressions íntimes”. El tema de la primera impressió, sense títol, seria utilitzat en la col·lecció “Souvenirs de l’Exposition” de l’any 1937. La segona peça de la col·lecció recorda una dansa galant i la tercera, titulada “Dansa de la noia que salta a la corda vora el riu” originàriament formava part de la suite “Pessebres”. La quarta es un vals ingenu, mentre la quinta, “Petit cementiri a la tarda”, evoca el cant gregorià. Composta dos anys abans, el 1916, “L’ermita de La Garriga” formava part d’unes “Impressions de La Garriga” que mai no van completar-se. Va ser a La Garriga on Mompou va conèixer a qui seria un dels seus millors amics, el compositor Manuel Blancafort. El pare de Blancafort, propietari d’un balneari, va cedir als dos amics una sala amb un piano per poder tocar música i intercanviar opinions: aquella sala l’anomenaren “l’ermita”.
Si Mompou es mostrava fascinat per la poètica urbana (es declarava amant de “la solitud de les grans ciutats”), la seva atracció per la naturalesa també es posa de manifest en algunes de les obres juvenils, com les dues “Pastorals”. L’estatisme de la primera, “Pastoral en la boira”, escrita en 1913, contrasta amb la frenètica “Pastoral salvatge”, una de les escasses aproximacions de Mompou a un cert virtuosisme pianístic. “Camí de muntanya no és més que la primera versió, més descarnada, de la melodia que apareix al principi de “Jeunes filles au jardin”, la deliciosa peça final de les “Scénes d’enfants”. “Les amigues retornen del camp”, composta el 1916, potser acusa alguns excessos romàntics que Mompou sempre evitaria. “El camí del jardí” és una de les primeres composicions, datada l’any 1911. Pertanyia al projecte d’una suite titulada “Motius” que no va prosperar. “Montseny”, escrita el 1912, s’inspira en el massís d’aquest nom (proper a La Garriga) i recorda la intensitat romàntica del Preludi nº1 de 1927. A “L’eco”, de l’any 1914, Mompou realitza un experiment innovador amb les ressonàncies del piano: el compositor escriu en la partitura –en un pentagrama a part– els sons que resultaran quan l’intèrpret toqui la música escrita, es produeixi el xoc de dissonàncies i sonin els harmònics (dit d’una altra manera: Mompou escriu les ressonàncies!).
La suite “Impressions de muntanya” va ser composta l’hivern de 1910 i consta de tres peces brevíssimes: “Dansa de poble”, de caràcter rústic i dissonàncies aspres, “El repòs dins el temple”, que acaba amb l’evocació d’un coral litúrgic, i “Pastoral”, nova aproximació a l’ambient idíl·lic de les muntanyes. “Pensament” és una peça obsessiva, una reminiscència del primitivisme dels “Cants Màgics”, suite de la qual possiblement formava part en origen. Els “2 petits preludis” van ser compostos el 1912 entre Paris i La Garriga. El primer –“Oració d’ermita”– es basa en una melodia repetitiva que Mompou utilitzaria de nou en l’últim dels “Souvenirs de l’Exposition” de 1937. El segon preludi és d’una gran simplicitat que porta el títol d’“Il·lusió”. Per la seva banda, el “Preludi (1913)” pot recordar a Erik Satie, compositor que indudablement va influir en els inicis de Mompou, tot i que el compositor català mai no va declarar cap estimació per l’obra del francès (sí sentia una gran devoció per la música de Francis Poulenc). Les “2 arabesques” daten de 1915 i van ser escrites seguint l’exemple de Debussy, tot i que aquestes són de proporcions molt més modestes.
Veient els seus títols, podem deduir que les següents tres peces van ser descartades de la suite “Pessebres”: “Estanys de paper de plata” presenta en la coda una curiosa cita literal de l’himne de Catalunya, “Els Segadors”; la“ Dansa dels tres reis que han caigut del camell”, fa ús d’un cert exotisme per descriure l’origen “oriental” dels tres Reis Mags que viatgen per adorar a Jesús acabat de néixer; la “Cançó i dansa del pessebre” és un antecedent de les “Cançons i danses” que Mompou escriuria al llarg de tota la vida, per bé que, a diferència de la majoria de les“ Cançons i danses”, la present no utilitza melodies populars: la cançó és una delicada “berceuse”, la dansa té un caràcter entre naïf i descarat.
Finalment “Les hores” va ser escrita “el primer dia de l’any 1915”, segons diu el manuscrit, i el “Ball pla” és l’harmonització d’una melodia popular catalana que Mompou tornaria a utilitzar com a “Dansa” de la “Cançó i dansa nº15” escrita per a orgue.

Jordi Masó

(Texto escrit pel disc “Mompou: Piano music (Vol. 6)” Naxos 8.572142)


TORNAR