MOMPOU: MÚSICA INÈDITA DELS ANYS 40

Aquest disc inclou obres per a piano de Frederic Mompou (1893-1987) que mai no van ser publicades en vida del compositor. Mompou les va compondre entre els anys 1944 i 1955, en tornar a Barcelona després d’una estada de vint anys a París, i no es van incloure en la integral que vaig gravar per a Naxos entre els anys 1997 i 2000 (8.554332, 8.554448, 8.554570, 8.554727).
El ballet “Don Perlimplín” va ser un encàrrec que el marquès de Cuevas –il·lustre empresari– va fer a Mompou després de l’èxit a Londres de “House of birds”, un ballet basat en orquestracions de diverses peces pianístiques del compositor català. El nou ballet, amb música original, era una idea de l’escenògraf Xavier Coll i es basava en la comèdia “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín” de Federico García Lorca. “Don Perlimplín” narra la història d’un noble de Granada que es casa amb Belisa, una noia del poble. Per a seduir-la, Don Perlimplín inventa el personatge d’un amant del que Belisa de seguida s’enamora. Belisa confessa aquest amor a Don Perlimplín, el qual mata a l’amant, que és ell mateix. Mompou va començar a escriure la música però va veure que no podria concloure l’orquestració a temps per a l’estrena i va demanar ajuda al compositor i amic Xavier Montsalvatge. Encara que la major part de la música és obra de Mompou, Montsalvatge va afegir dues danses originals: “Panaderos populaires” (track 11) i la primera dansa del ballet després del Preludi (track 2), a més de realitzar alguns dels enllaços entre cada escena i instrumentar l’obra per a gran orquestra simfònica. El ballet es va estrenar al Teatre del Liceu de Barcelona de 8 de Maig de 1956 amb el subtítol “Ballet de Xavier Coll en tres escenes basat en una rondalla del segle XVIII” evitant així esmentar el nom de Federico García Lorca, poeta assassinat durant la guerra civil per les tropes nacionals del General Franco. La versió original pianística del ballet no va ser editada fins a l’any 2007. En paraules de Xavier Montsalvatge (“Papers autobiogràfics”) “Don Perlimplín és en essència una mostra important de l’art de Mompou”. La música és plenament mompouiana: per moments contemplativa –però lluny encara del misticisme de “Música Callada”–, d’un romanticisme desinhibit pròxim al seu admirat Francis Poulenc –encara que no falta l’evocació del so de les campanes, tan característiques de Mompou–, i en els passatges d’exaltació amorosa es detecta insospitadament la influència del “Tristan i Isolda” de Wagner, única obra d’aquest compositor que Mompou confessava gaudir.
“Ballet” és una col·lecció de peces breus que Mompou va compondre per a incloure en un llibre d’edició bibliòfila que sota aquest títol alternava poemes de Ricard Permanyer i dibuixos del pintor Josep Mompou, germà del compositor. El resultat va ser una col·lecció de dotze breus epigrames musicals per a piano, una música de gran concisió, sense cap desenvolupament, que s’obre amb un “Preludi” que és en realitat la primera versió del cèlebre Preludi nº6 “pour la main gauche”. La partitura d’aquesta versió –que no especifica que hagi de ser interpretada només amb la mà esquerra– és molt pròxima a la versió definitiva, encara que menys elaborada –la recapitulació es redueix a un “da Capo al fine”– i amb prou feines inclou indicacions expressives i dinàmiques. Després del “Preludi”, la peça més extensa de la col·lecció amb diferència, se succeeixen breus apunts, la majoria de menys d’un minut de durada, que evoquen aires de dansa –vals, masurca, blues, forlana, pavana–, música de saló d’un perfum inconfusiblement francès, malenconiosa i nostàlgica. Algunes les encapçalen títols poètics com “A la recerca de l’oblit” –una peça propera a l’univers de Fauré (compositor reverenciat per Mompou)– o “Oreig i vol de gavines”. La penúltima peça, “Èxtasi”, ofereix un primer indici del misticisme ascètic de la “Música Callada” (1959-67), obra mestra de la producció de Mompou, de la qual el compositor declararia: “aquesta és tota la meva veritable música”.
Entre els manuscrits inèdits de Mompou, es troben dues versions delicioses de la popular cançó francesa “Au clair de la lune”, ambdues datades al Novembre de 1946. La melodia original de la cançó no apareix al principi de les peces, sinó que va sent suggerida a mesura que la música avança, i es presenta embolcallada d’harmonies refinades i modulacions sorprenents. Els dos títols “Glossa” i “Fantasia” van ser suggerits per la pianista Carmen Bravo, esposa del compositor.
La “Romança” és una miniatura datada el 29 d’Octubre de 1944, un apunt de no més d’un minut que va dedicar amb motiu del tercer aniversari de festeig a qui seria la seva esposa (el casament no tindria lloc fins l’any 1957), mentre el “Moderato expressivo” datat el 27 de Juliol de 1946, és una peça que el compositor desenvoluparia i estendria per a ser inclosa amb el número 18 del tercer quadern de la “Música Callada”.
El disc es completa amb les tres úniques obres de música de cambra del catàleg de Frederic Mompou. “Altitud” va ser escrita a París el 1928, i en ella Mompou va utilitzar alguns esbossos i fragments destinats a un quartet de corda que mai no acabaria. Va ser estrenada pel violinista Francesc Costa al Palau de la Música de Barcelona el 1929.
“El Pont” era originàriament un peça per a piano sol, composta l’any 1947 (enregistrada en el disc 8.554727), i havia de formar part de la col·lecció de “Paisatges”, però el compositor va rebutjar-la perquè no el convencia “el seu caràcter, potser massa melòdic-romàntic”, segons paraules del propi Mompou, que en aquests anys, indecís, considerava aquesta mena de música “un vehicle d’expressió poc vàlid en la nostra època”. No obstant això, en la nota introductòria a l’edició d’“El Pont”, el compositor va declarar que “si en anys anteriors tals dubtes van envair el meu esperit, en el transcurs dels anys han anat desapareixent en lloc d’accentuar-se”. Per això, l’any 1976, arran d’un encàrrec del Ministeri d’Educació i Ciència espanyol per a homenatjar a Pau Casals en l’any del centenari del naixement del cèlebre violoncel·lista, Mompou va tornar a la peça i va fer-ne una nova versió per a violoncel i piano que, tot i mantenir el mateix tema principal de la versió pianística, té un desenvolupament completament diferent.
Les “3 Comptines” van ser compostes originalment per a veu i piano l’any 1926. Al 1978 Mompou va viatjar a Nova York juntament amb altres músics per a participar en un concert dedicat a la música catalana. Va ser un concert accidentat, ja que la cantant que havia d’actuar no va aparèixer, i Mompou per a completar el concert va compondre a contrarellotge aquesta versió per a piano a quatre mans de les seves tres petites cançons basades en tonades populars infantils (catalana la primera, franceses les altres dues). L’estrena va córrer a càrrec del propi Mompou al costat d’Alicia de Larrocha (en el mateix concert la gran pianista barcelonina estrenava la “Cançó i Dansa nº14” del compositor català).

Text pel llibret del disc “Frederic Mompou: Piano Works. Volume 5”. (Naxos 8.570956)

         


TORNAR