EL PIANO DE XAVIER MONSALVATGE 2

Xavier Montsalvatge (Girona 1912-Barcelona 2002) és un dels compositors catalans més importants del segle XX. Va estudiar violí al Conservatori de Barcelona amb Francesc Costa i composició amb Lluís Millet, Enric Morera i Jaume Pahissa. Les “5 Cançons negres” van impulsar la seva carrera internacionalment, i foren l’inici de la brillant trajectòria d’un compositor que va conrear tots els gèneres i que va veure les seves obres estrenades per alguns dels solistes més destacats de l’època (Alicia de Larrocha, Henryk Szeryng, Jean Pierre Rampal, Victoria dels Àngels, Narcís Yepes, Nicanor Zabaleta, entre molts altres).
Si el primer volum de la música completa per a piano de Xavier Montsalvatge (8.570744) estava dedicat a les obres que el compositor va escriure des dels seus inicis (1933) fins la primera maduresa (1966), aquest disc se centra en la producció pianística dels últims anys. Moltes de les obres les van originar encàrrecs. Aquest és el cas de les quatre peces que obren aquest enregistrament: la primera, “Al·legoria a Turina”, va ser composta el 1982 per commemorar el centenari del naixement del compositor andalús Joaquín Turina. El Ministeri de Cultura espanyol va sol·licitar a Montsalvatge una peça per a aquesta efemèride i el compositor va utilitzar per obrir i tancar la seva obra una cita d’“Orgia”, la tercera de les cèlebres “Danses Fantàstiques” del compositor sevillà. Encara que el compositor fa ús en l’“Al·legoria” d’inflexions rítmiques andaluses, l’obra és lluny del pintoresquisme que caracteritzava la música de Turina: les harmonies dissonants, els indicis de politonalitat i el caràcter sarcàstic i desinhibit de la música, és pur Montsalvatge.
Les “Tres peces per a la mà esquerra” (1983-87) van ser també encàrrecs de diferents institucions. En el cas de “Si, a Mompou”, l’Associació Catalana de Compositors l’any 1983 va voler homenatjar al compositor català Frederic Mompou, que complia 90 anys, encarregant als seus compositors associats una peça breu. Montsalvatge va respondre amb aquesta obra hipnòtica –propera a l’atmosfera de “Le gibet” del seu admirat Maurice Ravel–, amb un títol que juga amb el doble significat de la paraula “si”: “sí” afirmant l’adhesió a la música de Mompou –compositor amb qui Montsalvatge compartia no només amistat sinó també ideals estètics– i la nota musical “si”, repetida fins a quaranta-dues vegades al llarg de la peça. Quatre anys després, el 1987, per a commemorar els deu anys de la mort del compositor alacantí Óscar Esplá, Montsalvatge va escriure “Berceuse a la memòria d'Óscar Esplá” per a un concert homenatge que finalment no es va portar a terme. Montsalvatge es va valer en aquesta ocasió d’una “Berceuse” que Esplá va incloure en la seva suite per a piano “Cantos d’antany”. Aquesta “divagació melòdica” –en paraules de Montsalvatge– figura entre les pàgines més intenses i assolides de la seva producció per a piano. L’última de les peces per a la mà esquerra va ser un encàrrec que a l’any 1987 la Fundació Albéniz –presidida per Paloma O’Shea– va fer a vint dels més destacats compositors espanyols del moment, amb la intenció d’editar un volum en el qual s’incloïen, a més de les partitures encarregades, articles, documentació i fotografies que il·lustraven la connexió del gran pianista Artur Rubinstein amb Espanya. Montsalvatge va contribuir “Una pàgina per a Rubinstein”, subtitulada significativament “Balada”, una peça per moments brillant que exigeix del pianista una considerable dosi d’agilitat perquè l’oient no percebi que està escrita per a una sola mà. Montsalvatge va acabar reunint les tres peces per a la mà esquerra en un sol volum formant un tríptic, encara que també poden interpretar-se cadascuna per separat.
A “L’arca de Noé” (1990) Montsalvatge va afrontar el repte d’escriure una obra que pogués ser tocada pels nens que estudien el piano, a la manera de l’“Àlbum de la Joventut” de Robert Schumann. El resultat va ser una deliciosa col·lecció de miniatures, plenes d’humor, en la qual la música imita els sons o els moviments de sis animals. La petita suite acaba amb un “Vals” –per a ser ballat per tots els animals de l’arca–, segons s’explica a la partitura (un vals que, irònicament, Montsalvatge indica que pot tocar-se “lent o ràpid, segons l’habilitat de qui l’interpreti”).
“Schubertiana” va ser composta l’any 1993, quan la “Schubertiada de Vilabertrán” va encarregar a sis compositors catalans una “variació” sobre el cèlebre Impromptu D935 nº2 en la bemoll major de Franz Schubert. L’obra col·lectiva es va interpretar com a “Tema amb variacions” en un concert del Festival Internacional de Música de l’Empordà.
També “Pastoral d’Automne” (Pastoral de Tardor) forma part d’una obra conjunta: a l’any 1994 Cecilia Colien Honegger va demanar a quaranta destacats compositors espanyols i portuguesos una obra breu, tècnicament accessible, per a poder ser interpretada per estudiants de piano. La bucòlica “Pastoral” de Montsalvatge va ser inclosa en el volum titulat “Àlbum de Colien”, una col·lecció que reflecteix les diverses estètiques musicals que convivien en la Península Ibèrica a finals del segle XX.
La “Milonga” de 1996 és una nova aproximació de Montsalvatge als ritmes de l’Amèrica Llatina, en aquest cas la “milonga”, una dansa uruguaiana pròxima al “tango”. La peça va ser estrenada a Londres pel seu dedicatari, el pianista Enrique Pérez de Guzmán.
També de l’any 1996 data l’“Impromptu en el Generalife” (1996), revisió –o, millor dit, “transformació”– del vell “Impromptu nº3” de l’any 1933, que el compositor va realitzar per a commemorar el cinquantenari de la mort de Falla, fet que li va permetre incloure en els últims compassos una cita del primer moviment de les “Nits en els jardins d’Espanya” del compositor andalús. La petita peça va ser estrenada per Alicia de Larrocha.
El títol original de “Cinc ocells en llibertat” era “Cinc ocells engabiats”, però el compositor va canviar la seva idea inicial en adonar-se que els ocells evocats per la música no solen viure en gàbies. Composta durant l’any 1997, aquesta suite és de dimensions i ambició molt més modestes que les obres en les que Olivier Messiaen evoca el cants dels ocells, encara que la influència del gran compositor francès és òbvia en alguns moments (en l’última peça, “El cucut”, per exemple). En “El rossinyol”, Montsalvatge cita la cançó popular catalana “Rossinyol que vas a França”, mentre en “La merla” –potser la peça més virtuosística de la col·lecció– apareixen petits “clusters” amb caràcter “scherzando” que seran característics en l’última època del compositor (ja apareixien al “Concert del Albayzín” de 1977). El compositor va dedicar cadascuna de les peces d’aquesta suite a un dels seus néts, i l’última als seus dos gossos.
També “Bressoleig”, escrita l’any 1998, té com a dedicatari a un nen: Martí, fill de Llorenç Caballero, editor de les últimes obres de Montsalvatge. El compositor va escriure aquesta senzilla “berceuse” el dia del naixement del nen.
Les exigències tècniques i el virtuosisme d’“Alborada en Aurinx” (1999) vénen justificats pel fet de ser un encàrrec del XLIII Concurs Internacional de Piano de Jaén que es va celebrar l’any 2001, essent l’obra obligada per a tots els participants en aquella edició del concurs. La peça, segons explicava el propi compositor, evoca un alba imaginària a Aurinx o Auringia, el nom romà de la ciutat de Jaén. Es tracta d’una peça notablement més extensa que la resta de les obres per a piano d’aquesta època, i la seva voluptuositat i energia l’acosten a la música del brasiler Heitor Villalobos, compositor que Montsalvatge va conèixer i admirar. L’última peça que Montsalvatge compongué per a piano, l’“Improvisso epilogal” de l’any 2001, va ser un encàrrec de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i està dedicada al director d’aquesta acadèmia, Ramón González de Amezua, en el seu vuitanta aniversari. Malgrat la condició d’“epíleg”, i per tant potser també de comiat –el compositor estava ja molt malalt quan la va compondre–, la petita peça és essencialment irònica i desenfadada, i a la secció central –amb la indicació “con alegrezza”–, reapareixen els característics “clusters” juganers que tant agradaven al compositor. La peça va ser estrenada per Alicia de Larrocha.
L’última obra del disc és la més primerenca: el “Concert de Albayzín” va ser iniciat l’any 1976, completant-se el 1977. El concert, escrit per al clavicembalista colombià Rafael Puyana, va ser un encàrrec del Festival Internacional de Música de Granada, i encara que el títol fa referència al pintoresc barri granadí, la música no té cap altra referència andalusa. Aquest “Concert” figurava entre les obres de les quals Montsalvatge estava més satisfet: “El Concert de Albayzín”, va escriure, “és, juntament amb Laberint, la meva obra sinfònica on he aconseguit reflectir el meu pensament musical amb més veracitat”. Encara que, segons confessió pròpia, Montsalvatge va voler allunyar-se de la influència de dues obres per a clavicèmbal solista que admirava (el “Concerto Campestre” de Poulenc i el “Concerto per a clave i cinc instruments” de Manuel de Falla), la influència d’aquesta última és ben palesa en alguns passatges particularment austers del segon moviment. L’estrena va tenir lloc a Granada l’any 1978, i anys després el compositor va realitzar-ne una versió per a ser interpretada amb un piano en el paper solista, que és la versió que s’ofereix en aquest disc.

Text pel llibret del disc “Xavier Montsalvatge: Piano Works. Volume 2”. (Naxos 8.570756)

         


TORNAR