EL PIANO DE XAVIER MONSALVATGE 1

Xavier Montsalvatge (Girona 1912-Barcelona 2002) és un dels compositors catalans més importants del segle XX. Va estudiar violí al Conservatori de Barcelona amb Francesc Costa i composició amb Lluís Millet, Enric Morera i Jaume Pahissa. Les “5 Cançons negres” van impulsar la seva carrera internacionalment, i foren l’inici de la brillant trajectòria d’un compositor que va conrear tots els gèneres i que va veure les seves obres estrenades per alguns dels solistes més destacats de l’època (Alicia de Larrocha, Henryk Szeryng, Jean Pierre Rampal, Victoria dels Àngels, Narcís Yepes, Nicanor Zabaleta, entre molts altres).
Compostos l’any 1933, els “Tres Impromptus” va ser la primera obra escrita per Montsalvatge quan encara estudiava amb Enric Morera al Conservatori. Les tres peces no podien trobar-se estèticament més allunyades del llenguatge wagnerià que Morera inculcava als seus alumnes (i per aquesta raó Montsalvatge mai no va mostrar l’obra al seu mestre): les seves preferències ja s’inclinaven cap a la música francesa, i si el primer “Impromptu” mostra la influència de Debussy, en el segon són molt evidents els ecos del Satie de les “Gymnopédies”. Els “Tres Impromptus” van ser guardonats amb el Primer Premi en el XII Concurs de Composició Concepció Rabell 1932-33, i amb els diners del premi el jove compositor va poder realitzar el seu primer viatge a París. Durant molts anys Montsalvatge va donar l’obra per perduda, encara que sembla que mai no ho va lamentar (“crec recordar que era una música molt fluixa”, va escriure, “d’un manierisme afrancesat bastant innocent”). Redescoberta la partitura, va ser finalment publicada l’any 2008.
Montsalvatge va ser un gran amant de la música coreogràfica, i durant els seus primers anys com compositor va escriure música per a més d’una vintena de ballets. La “Siciliana” formava part d’un ballet encarregat pel coronel de Basil, director del Ballet de Montecarlo, i va ser compost l’any 1940, encara que mai no arribaria a estrenar-se. La versió per a piano va ser escrita gairebé mig segle més tard, i va dedicar-la al pianista espanyol Joaquín Achúcarro.
Una de les primeres obres que van donar a conèixer al compositor van ser els “3 Divertimentos sobre temes d’autors oblidats” de 1941, tres peces breus que reflecteixen la fascinació de Montsalvatge per la música de “Les Six”, en particular per Darius Milhaud i els seus experiments politonals. En les tres peces –un Xotis, una Havanera i un Vals-Jota– el compositor va utilitzar melodies que havia escoltat tocar a músics ambulants (melodies tan populars que ningú no coneix el nom dels seus autors, d’aquí el grotesc títol que encapçala l’obra). El segon “divertimento” va significar la primera aproximació de Montsalvatge als ritmes “antillans”, que en l’any 1946 donarien com a fruit la seva obra més celebrada: les “5 Cançons Negres”.
Un any més tard, el 1942, va compondre “Ritmes”. El compositor guardava un especial afecte per aquesta peça per ser la primera de les seves obres que va escoltar interpretar al Palau de la Música de Barcelona (la va estrenar la pianista Maria Canals el 10 de novembre de 1942). Montsalvatge va tornar aquí a recórrer als ritmes llatinoamericans, encara que també és palesa la influència del jazz –especialment en la insinuant secció central–. Nou anys després, el compositor va transcriure “Ritmes” per a quartet de corda, constituint l’últim moviment “allegro ritmico” del “Quartet Indiano”. L’“Elegia a Ravel” de 1945 és una revisió del segon dels “Tres Impromptus” de 1933, amb substancials diferències respecte a l’original com per a tenir una entitat pròpia.
La “Divagació” de 1950 era originàriament un interludi orquestral d’“El gat amb botes”, primera òpera del compositor. Montsalvatge, per encàrrec del pedagog –i deixeble de Granados– Frank Marshall, va realitzar una transcripció pianística per a ser estrenada per la seva alumna Alicia de Larrocha. Aquesta seria la primera col·laboració del compositor amb la insigne pianista barcelonina, a la qual poc després –l’any 1953– dedicaria el “Concerto Breve” per a piano i orquestra. De Larrocha es convertiria en una de les principals intèrprets de la música pianística de Montsalvatge, difonent-la durant la seva carrera per tot el món en concerts i en no pocs enregistraments discogràfics. Precisament l’esmentat “Concerto Breve” apareix relacionat amb la gènesi de la “Sonatine pour Yvette” composta l’any 1961. Segons explica Montsalvatge en la seva autobiografia (“Papers autobiogràfics”), la idea d’escriure una obra important per a piano va néixer de la voluntat del compositor de dedicar una peça al pianista Gonzalo Soriano, amic de Montsalvatge, però les relacions amb el qual s’havien deteriorat arran de l’estrena que Alicia de Larrocha va fer a Barcelona del “Concerto Breu” (Soriano s’havia compromès també a estrenar la peça, i va haver de veure com la il·lustre col·lega se li avançava). Montsalvatge es va proposar llavors escriure per a Soriano una “Sonata” per a piano, però va pensar que “era un treball desproporcionat, fora de l’abast de la meva ambició, i una Sonatina s’ajustava més al meu propòsit”. L’obra, dedicada lògicament a Gonzalo Soriano i estrenada per ell l’any 1962, s’ha convertit en una de les partitures més freqüentment interpretades de Montsalvatge. Dividida en els tradicionals tres moviments, és un compendi dels recursos explotats pel compositor en aquells anys: abundància de fragments politonals, sinuoses línies melòdiques properes al jazz –especialment en el segon moviment–, i una escriptura brillant que culmina en el tercer moviment, on se cita la popular cançó infantil “Ah, vous dirai-je, Maman” (que cantava freqüentment la filla del compositor, la “Yvette” del títol, que aleshores tenia cinc anys). El breu “Sketch” va seguir un llarg periple de transformacions: primer va formar part d’un ballet escrit “a la manière du Les Six”, després va ser inclòs en una suite orquestral titulada “Calidoscopi simfònic”, més tard es va transformar en una peça per a violí i piano titulada “Spanish Sketch”, de la qual va derivar al 1966 aquesta versió per a piano sol titulada simplement “Sketch”, en la qual Montsalvatge tornava a explorar el món dels ritmes d’havanera que li era tan pròxim.
També “Recòndita Harmonia” és una obra amb una gestació particular. El germen va ser un quintet de corda que Motsalvatge va compondre en la seva joventut, durant els anys d’estudiant al Conservatori de Barcelona. L’obra mai no es va estrenar, i molts anys després, el 1995, el compositor va realitzar tres versions de la mateixa música: una per a quartet amb piano, una altra per a quintet amb piano, i una tercera per a piano solista i orquestra de corda, que és la que s’inclou en aquest disc. Dividida en quatre moviments, “Recòndita Harmonia” és una obra essencialment lírica: el primer moviment, malgrat el seu enèrgic inici, presenta ja elements d’un notable lirisme en la secció central; el segon és presidit per una llarga i inspirada melodia d’alè romàntic que introdueix el violoncel i que després recull tota l’orquestra i el piano solista; el misteriós tercer moviment –un scherzo extremament breu– condueix a l’últim, dominat per una música inestable, de línies sinuoses, molt allunyada del previsible “grand finale” (encara que Montsalvatge afegeix una coda amb ritme de tarantel·la perquè l’obra conclogui amb l’ímpetu del primer moviment). La funció del piano al llarg de tota l’obra és més “concertante” que solística, reflectint l’origen cambrístic de la partitura.

Text pel llibret del disc “Xavier Montsalvatge: Piano Works. Volume 1”. (Naxos 8.570744)

         


TORNAR