Música per orquestra de cambra de Joaquim Homs

Joaquim Homs va néixer el 1906 a Barcelona, on va estudiar violoncel i, de manera autodidacta, el piano i la composició. El 1931 va conèixer al compositor Robert Gerhard, de qui seria alumne fins 1938. Gerhard, amb qui Homs mantendria una llarga amistat, havia estudiat amb Arnold Schoenberg a Viena i Berlín, i inicià al jove Homs en el mon de la música dodecafònica (tot i que Homs no utilitzaria aquest sistema de composició fins els anys 50). En aquells anys, la Barcelona republicana vivia moments de gran esplendor musical, com ho demostra l´estada de Schoenberg a Barcelona (propiciada pel propi Gerhard) i la celebració del Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània (SIMC) l´any 1936 (on es va estrenar el cèlebre Concert per a Violín "a la memòria d´un àngel" d´Alban Berg). La guerra civil espanyola (1936-39) va posar fi a aquesta època daurada de la música catalana i la duríssima postguerra va dificultar molt la difusió de la música que es feia més enllà de las fronteres espanyoles. Joaquim Homs, que havia estudiat la carrera d´Enginyeria, treballaria tota la vida d´enginyer, però la seva producció musical mai va ressentir-se d´aquesta doble faceta professional i va acabar essent un compositor molt prolífic (¡el seu catàleg conté més de 200 obres!). La seva immensa producció pot dividir-se en tres grans períodes: un primer període fins l´any 1954, caracterizat per un considerable eclecticisme i per la recerca d´un llenguatge personal; una segona època comença el 1954 amb l´adopció del sistema dodecafònic; el tercer gran període s´inicia el 1967, any marcat per la mort de l´esposa del compositor, la pintora Pietat Fornesa, fet que es manifestaria en moltes de les obres que Homs va composar des d´aquell moment.

La Suite para piano op. 1, és l´obra més primerenca que ens ha arribat de Joaquim Homs. Escrita l´any 1921, quan el compositor tenia 15 anys d´edat, constava originàriamente de sis peces, de les quals una d´elles va restar inacabada. La Suite mai va difondre´s en vida del compositor i, tot i tractar-se d´una obra manifestament immadura, permet entreveure algunes de les característiques de l´Homs posterior: l´intime, la senzillesa, el lirisme, seràn elements habituals en la seva música, per bé que aquí es presenten sota uns ropatges afrancesats, en ocasions quasi impressionistes, seguint la tendència dominant en molts altres compositors catalans del moment (no oblidem que Frederic Mompou i Manuel Blancafort triomfaven en aquells anys a París, on s´editaven les seves partitures).

Més personal, encara que pertanyent a la primera època creativa d´Homs, és el Concertino per a piano i orquestra de cambra escrit entre 1946 i 1947. Com la molt anterior Suite op.1, el Concertino tampoc va estrenar-se mai. Escrit per la pianista belga Pauline Marcelle, qui havia estrenat algunes peces per a piano sol d´Homs, l´obra es divideix en els clàssics quatre moviments, tot i que la seva estructura no pot qualificar-se en absolut de convencional. El primer moviment, enèrgic i contrapuntísticament dens, funciona com a un preludi i no segueix la tradicional "forma sonata" ni té l´ampulositat que podria esperar-se d´un primer moviment de concert. L´intens segon moviment, Largo, vertader eix central expressiu del Concertino, fa un ús exhaustiu del cànons, confirmant la impressió de que els dos primers moviments del Concertino no estàn lluny de l´esperit d´un Preludi i Fuga. El tercer moviment segueix la forma d´un scherzo beethovenià, mentre el quart reuneix el material dels moviments precedents i, tot i la contundència de la part final -que inclou un elaborat fugat i algun tutti excessiu-, el Concertino acaba amb un acord staccatto enigmàtic i decididament burleta.

Molt diferent és la suite "Entre dues línies" escrita el 1948, només un any després del Concertino. Si aquest presentava textures recarregades i amb una complexa trama contrapuntística, en "Entre dues línies" predomina la claredat, la transparència i un cert caràcter "naïf", característiques potser implícites en el propi orígen de la Suite: una col.lecció de set peces fàcils per a piano que Homs va dedicar a la seva filla de deu anys Pietat, que començava a estudiar aquest instrument. Seguint un procés habitual en el compositor -que gaudia transcrivint algunes de les seves obres pianístiques a diverses formacions instrumentals- en el mateix any 1948 va fer una atractiva versió per orquestra de cambra a la qual va afegir un moviment més (la tercera peça, un vals l´orígen del qual és també una obra per a piano de joventut, el breu "Vals de suburbi" escrit el 1931). La versió orquestral accentua el caràcter neoclàssic de l´original pianístic, apropant-se a l´univers de Stravinsky (homenatjat explicitament en l´última peça, "tempo di marcia"), encara que també és palesa la influència de Bela Bartók (en les peces 2, 5 i molt especialment en la 7) i els francesos de Les Six (en els dos "tempo di vals").

Entre les obres més significatives que figuren en el catàleg de Joaquim Homs trobem els 8 quartets de corda, escrits al llarg d´un període de quasi quaranta anys (el primer data de 1938 i el vuité de 1975). El Quartet dCorda nº3 va ser escrit l´any 1950, i dos anys més tard Homs va revisar el segon dels seus tres moviments per ser interpretat amb una orquestra de corda sota el títol Adagio per a cordes. Peça extraordinàriament dramàtica, en la fosca tonalitat de si menor, mostra l´Homs més expressionista i "vienès", per bé que encara lligat a l´ús de la tonalitat: faltaven pocs anys per les seves primeres obres dodecafòniques -la Polifonia per a cordes de 1954 i la Sonata per a piano nº2 de 1955- que obririen un nou període creatiu en el compositor. En el clímax de l´Adagio per a cordes, Homs s´autocita amb la melodia "La pena del meu cor" (1931), que forma part del seu cicle de cançons basat en poemes de Rabindranath Tagore "Ocells perduts", una de les obres més estimades pel compositor.

L´any 1954 Joaquim Homs inicia un nou període, caracteritzat per l´ús de sèries dodecafòniques. El cicle de lieder compost per a veu i piano l´any 1962 "El caminant i el mur", basat en textos del poeta català Salvador Espriu, és, sens dubte, una de les obres més excel.lents de la seva producció. En "El caminant i el mur" convergeixen els elements més caracteristics de la música d´Homs des dels anys 50: concissió, brevetat, textures descarnades, i un ideal de màxima expressivitat aconseguida amb els mínims mitjans que l´apropen a les aforístiques creacions d´Anton Webern. La sèrie de dotze notes en que es basa tota l´obra es presenta al principi (una sèrie peculiar, extraodinàriament lírica, formada només amb intervals de segones i terceres) i cada una de les cançons desenvolupa aquesta sèrie aportant-hi caràcters molt diversos. La versió per a veu i orquestra de cambra d´aquesta obra va realitzar-la Homs l´any 1976..

El 1967, amb la mort de l´esposa del compositor, s´obre una nova etapa en la música d´Homs, molt més íntima, fosca i elegíaca, que, tot i que seguirà utilitzant el sistema dodecafònic, anirà progressivament incorporant acords tonals. Els Dos Soliloquis per a piano de 1972 era una de les obres preferides del propi Homs, com ho demostren les múltiples trancripcions que va realitzar de la mateixa música. Segons va escriure el compositor "els 2 Soliloquis foren escrits inicialment per a piano, però aviat vaig sentir el desig de desenvolupar al màxim la seva expressivitat tímbrica efectuant una sèrie de versions per a diversos instruments i conjunt instrumentals, fet que culmina amb la peça d´orquestra". La versió del Soliloqui II per orquestra de corda va ser escrita l´any 1974.

A la mateixa època pertany el Díptic I per a piano, escrit el 1974 originalment per a clavicèmbal, però del qual el propi Homs va fer-ne una versió per a piano. Es tracta de dos peces molt contrastades: la primera -Adagio- presenta des de l´inici nombrosos clusters dissonants que culminen en un violent clímax. La segona peça -Allegro- és una delicada invenció a dues veus, d´una lleugersa quasi neoclàssica. Tant el Díptic I, com la Suite per a piano op.1 i el Concertino per a piano i orquestra de cambra, no varen ser incloses en la integral de les obres completes per a piano de Joaquim Homs que va editar Marco Polo (8.225099, 8.225236, 8.225294), per la qual cosa el present disc és un excel.lent complement a aquella integral.


Jordi Masó
(Juliol 2006)

(Text inclòs en el llibret del disc "Joaquim Homs: Chamber orchestra music", Naxos)

TORNAR