Música de la 2a República


Els Preludis a l'amic absent (1935) de Ricard Lamote de Grignon és una obra extraordinària i un experiment sorprenent en el món musical eminentment conservador dels anys 30 a Barcelona (si exceptuem els "escàndols" que provocava la música de Robert Gerhard). L'originalitat de l'obra rau en el fet que cada un dels tres preludis fa ús exclusiu d'una escala de set notes, de manera que les altres cinc notes de l'escala cromàtica no apareixen al llarg de tota la peça. Al primer preludi, les notes són Do-Re bemoll-Mi bemoll-Fa bemoll-Sol-La#-Si; al segon, Do bemoll-Re-Mi#-Fa#-Sol-La-Si bemoll; i al tercer preludi, Do#-Re-Mi bemoll-Fa#-Sol-La bemoll-Si. Aquest repte tècnic -escriure una peça de música fent servir només set de les dotze notes possibles- és resolt brillantment per Lamote de Grignon: l'oient no percep en cap moment la limitació autoimposada pel compositor, sinó ben al contrari, una música d'una gran riquesa, gairebé simfònica (l'autor en faria posteriorment una versió per a orquestra), que pot recordar en certs moments a Claude Debussy (especialment el tercer preludi). L'amic absent del títol era Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat empresonat l'octubre de 1934.

Les altres tres peces de Lamote de Grignon incloses en aquest disc són d'intencions més modestes: el deliciós Vals està signat el 9 de març de 1936 i presenta un pertinent aire vienès molt en la línia nostàlgica dels Valsos nobles i sentimentals de Maurice Ravel; l'Allegretto és una peça que el compositor va escriure quan va ser empresonat en acabar la guerra civil (curiosament aquesta plàcida miniatura no reflexa en cap moment l'estat d'ànim de l'autor, la vida del qual corria perill -finalment va ser alliberat, però sense poder ocupar càrrecs públics i essent prohibides les seves partitures); l'impressionista Convent dels peixos és una obra enigmàtica -el títol sembla referir-se a una peixera- que possiblement va ser escrita en acabar la guerra. La versió que es pot escoltar en aquest disc no es correspon exactament a la publicada per Clivis l'any 1999, i ha estat feta a partir del manuscrit original, que acaba amb un controvertit da capo, sense que en cap moment s'indiqui el tradicional fine. Per això hem preferit repetir tota la peça dues vegades tal com creiem que era la intenció de l'autor.

És curiós constatar el poc interès que han despertat entre els pianistes els Aiguaforts de Joaquín Zamacois, malgrat que es tracti de cinc peces d'un atractiu immediat comparable al d'algunes obres d'Enric Granados (fins i tot, si se'm permet dir-ho, amb una superior eficiència tècnica: la música de Granados és més fruit d'una extraordinària intuïció, que de vertader ofici de compositor). L'obra de creació de Zamacóis és pràcticament desconeguda, potser desprestigiada per feixucs llibres teòrics -d'ús obligatori als Conservatoris durant molts anys- que van fer cèlebre al compositor entre els estudiants. Els Aiguaforts, dedicats al gran pianista gadità José Cubiles, va ser escrits l'any 1939. S'inicien amb un Himne elegíac (Pòrtic) convenientment majestuós, amb una constant oscil·lació entre fa# major i fa# menor que només es resol al darrer compàs. La segona peça, Becqueriana, potser la més refinada harmònicament, ens remet al món sonor dels nocturns de Gabriel Fauré i d'algunes peces de Robert Schumann. La virtuosística Sardana que segueix és una "sardana de concert" brillant, d'una força irresistible, indubtablement la peça més notable de la suite. Davant d'una invocació pagana ofereix un adequat contrast: una peça misteriosa i dissonant (un interval de segona n'és el motiu principal) que recorda al Mompou dels Cants Màgics. Finalment al Caprici hi tornen a aparèixer elements extrets del folklore, en una peça més aviat rapsòdica que tanca brillantment la suite.

Joaquim Serra només va escriure dues obres per a piano. Les 3 peces breus daten de l'any 1932. Les dues primeres, l'encantadora Cançó de Bressol i el Paisatge són properes al món sonor de Frederic Mompou, mentre que la tercera, Pastor enamorat, presenta més elements del folklore català. L'altra obra de Serra, la Dansa, és signada el Desembre de 1931 i al manuscrit s'hi endevinen anotacions per a una possible coreografia. Es tracta d'una peça extraordinàriament pianística, de contorns modals, que ens fa lamentar que aquest excel·lent compositor no escrivís més música per a piano.

Jordi Masó
(2000)

Text pel llibret del disc "Música de la 2ª República"(Anacrusi, AC017)


TORNAR